R4 – 3 Autobiografia lingüística 

–Dianaaaaa… Holaaaa… Bon dia!

És la veu dels meus pares a través d’una videocàmera dels anys vuitanta que mostra imatges amb molt de gra d’un nadó amb ulls desperts. El nadó soc jo, i aquelles paraules devien ser de les primeres que escoltava a la meva vida.

El català és la meva llengua materna. Sento que em representa i em connecta amb les meves arrels. El 90% de la meva família sempre l’ha utilitzat i els pocs tiets que parlaven castellà, amb mi, parlaven en català. A l’escola barcelonina on vaig anar fins als vuit anys, el català n’era la llengua vehicular. Els meus amics i amigues, els extraescolars, els dibuixos de la televisió… pràcticament tot era i ho feia en català.

Circumstàncies de la vida em van portar a canviar, a quart de primària, a una escola ubicada al Baix Llobregat, on el castellà era la llengua més usada. Recordo que el meu accent i la meva manca de vocabulari fluid, evidenciaven que era catalanoparlant. Tot i això, recordo adaptar-me amb rapidesa al nou context gràcies al qual, el meu accent i domini del castellà van millorar moltíssim. En ambdues llengües considero haver assolit un domini de les habilitats comunicatives: comprensió lectora, expressió escrita i comunicació oral.

És cert que, de vegades, em dirigeixo en castellà a persones que pressuposo, per prejudicis, que no entendran el català. En soc conscient i intento canviar aquesta tendència que, d’alguna manera, és racista i va en detriment de l’ús del català.

A l’escola vam aprendre anglès com a primera llengua estrangera i francès com a segona i els nivells assolits equivaldrien al B2. Sincerament, no tinc records especialment destacables de les estones dedicades a l’estudi de llengües estrangeres a l’aula. Sí que tinc molt bons records dels viatges familiars habituals a França, que permetien fer significatius els meus pobres coneixements de francès. I pel que fa a l’anglès, vaig aprendre molt, tancada a la meva habitació, traduint temes de discs que m’agradaven com Emília o els Back Street Boys.

Durant els meus estudis superiors vaig obtenir una beca Erasmus a Polònia, que em va obligar a posar en pràctica l’anglès cada dia durant cinc mesos i, alhora, em va fer prendre una gran consciència intercultural. Durant aquella etapa vaig assolir una fluïdesa que després he perdut. Actualment, soc una persona molt viatgera i això em permet posar en pràctica l’anglès, encara que sigui de manera intermitent i principalment amb finalitats comunicatives. També miro totes les sèries i pel·lícules en versió original subtitulada per practicar l’anglès i per apreciar la interpretació dels actors i actrius.

El català sempre s’ha mantingut molt present en la meva vida. A causa de la meva feina he hagut de treballar temporades llargues a Madrid, i tenir una bona dicció tant castellana com catalana ha estat un plus en la meva carrera artística com a actriu i dobladora.

He conegut d’altres llengües, tot i que d’una manera molt superficial. Una d’elles és l’italià, gràcies a una beca d’estudis d’un mes a la Toscana. Una altra és el polonès, que vaig estudiar-lo uns mesos abans de marxar d’Erasmus i el vaig intentar posar en pràctica durant la meva estada a Cracòvia. El meu nivell em servia per saludar, demanar quatre coses i orientar-me per la ciutat. Poca cosa més. Recordo que vaig participar en una obra de teatre en polonès com a exercici de classe i quan vaig començar a recitar, tothom reia a la sala… Em deien que parlava com una nena petita. Tot i aquells riures plens de tendresa sempre em vaig sentir molt acollida i estimada. Els meus esforços per parlar polonès eren molt ben rebuts pels meus companys i professors.

He après paraules del balinès, de l’hindú i del japonès gràcies a viatges que he fet, i he constatat que veritablement les llengües són molt més que mitjans de comunicació. Són mitjans d’identificació i presenten variacions a cada cultura. Per tant, parlar el mateix idioma no vol dir necessàriament utilitzar les mateixes paraules.

Em sembla un món fascinant, m’interessa i gaudeixo desxifrant noves llengües i cultures. I en conseqüència, sí, em considero una bona aprenent de llengua.

Bibliografia

https://aula.uoc.edu/courses/24152/pages/enunciat-de-lactivitat-r2?module_item_id=953311#:~:text=Portafolis%20europeu%20de,an%20external%20site.

No recordo el moment en què vaig aprendre a llegir. Probablement va ser a l’escola, cap als set anys, i segurament va ser a l’escola el primer contacte amb els llibres. També m’encantaria recordar el primer llibre que vaig llegir i quin va ser el primer que em van regalar, però d’aquella època no en tinc cap record. A casa no hi havia un hàbit lector (bé, sí que hi havia alguns llibres, col·leccions de novel·letes per fascicles que el meu pare havia llegit de jove i també diaris), tampoc recordo que em llegissin contes en veu alta. Amb tot, sempre vaig estar envoltada de referents que em van encoratjar a llegir. Les persones que més estimava em van animar a fer-ho i em van fer de mirall: la meva mare, que em deia “llegeix, que qui llegeix té el cap amoblat d’una altra manera”, la Sita, la veïna, que tenia una biblioteca de somni i sempre em convidava a casa seva a berenar i deixava que m’emportés llibres a casa, professors de l’institut i de la universitat que encomanaven la passió per la lectura només de sentir-los llegir en veu alta Rodoreda, Foix o Joanot Martorell, un bon amic, en Jordi, lector incansable amb qui he tingut converses de sobretaula molt interessants entorn dels llibres…  Totes em van fer sentir que llegir era quelcom tan important, tan necessari, tan vital, que vaig integrar aquest hàbit sense imposicions, pel simple fet de gaudir.

La meva biblioteca es va començar a formar cap als anys vuitanta. Llavors tenia uns nou anys, i era una lectora voraç. Llegia incansablement, molt. Quan la butxaca ho permetia, a casa em donaven diners perquè anés a la llibreria (l’única que hi havia llavors), a comprar-me un parell de llibres. M’hi passava hores remenant, em costava tant triar! L’elecció sempre es basava, a banda de l’argument, en agafar llibres prou gruixuts per allargar-los tot el mes. A mi em meravellava que hi hagués gent capaç d’imaginar aquelles històries que tant m’agradaven, i com ells, somiava en convertir-me en escriptora. Tenia predilecció per les històries costumistes de Folch i Torres, l’Astrid Lindgren, les col·leccions de l’Enid Blyton, autors que llavors estaven molt de moda. També visitava assíduament la biblioteca, on buscava altres lectures com ara revistes, tebeos, o llibres de natura.

Continuo sent una lectora voraç i també molt eclèctica pel que fa als gustos literaris. No tinc gèneres predilectes, ni autors predilectes, i el meu ritme lector varia segons l’època: tot plegat recupero grans clàssics, com llegeixo llibres d’autoajuda, o tot d’una m’interessen les biografies o em decanto per les recomanacions de novetats literàries. El meu jo lector s’ha anat formant de llocs, de situacions vitals i de les emocions que se’n van desencadenar, és potser per això que recordo amb molta estima Cims borrascosos d’Emily Brontë, la novel·la que llegia un estiu a la preciosa illa grega d’Astypalea embarassada de la meva filla Valentina.

Crec que no tinc lectures pendents per se, però sí que m’hauria agradat viure en una època com l’actual, amb un panorama literari tan ric, amb tants autors i títols per triar. Ara soc una lectora més “sostenible”, i en lloc de comprar llibres n’agafo de la biblioteca, i puc gaudir de llegir en veu alta a la meva filla els contes il·lustrats tan bonics que jo no vaig tenir. Per a mi la lectura va ser un refugi, una manera d’evadir-me i meravellar-me per altres mons o maneres de viure. Abans era una època menys consumista, analògica, menys “ociosa”. M’ha quedat gravada per sempre la frase de la meva mare “si t’avorreixes, agafa un llibre!” Llegir era una arma molt potent per combatre l’avorriment. Ara el meu dia a dia és un pèl més estressant i tinc menys estones per a mi i per assaborir un bon llibre. Llegeixo menys, i les lectures que llavors eren un refugi de fantasia, d’evasió, ara han passat a ser un lloc on trobar respostes a temes que em preocupen com la maternitat, la criança, l’autoconeixement…

M’adono que no m’havia qüestionat mai perquè m’agrada tant llegir o per a què ho faig. Ara ho sé: he llegit per combatre l’avorriment i la solitud. Els llibres han estat els meus amics. Llegir m’ha dotat d’esperit crític i m’ha obert la mirada al món. Llegint he ampliat coneixement. Per a mi ha estat i és un plaer. Llegir m’ha ensenyat a escriure, i escriure m’ha obert moltes portes. Llegir m’ha convertit en millor persona, llegir, en definitiva, em fa lliure (Castells, 2007).

Bibliografia:

Tobón Cossio, Juan Camilo. (2020). “La autobiografía lectora una herramienta para la construcción de sentido en el quehacer docente”. A: Ciencias sociales y educación [en línia]. Vol. 9, núm. 17, p. 163-173.

Castells, Ada. (2007). “Literatura, per a què?”: llegir ens fa persona [en línia]: https://xtec.gencat.cat/web/.content/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/0023/ff58cbfa-886d-4f6a-b361-4070c702c9f3/confer_castells.pd

La prova de l’aula d’acollida serveix per avaluar els alumnes nouvinguts al nostre sistema educatiu, els dos primers anys en el cas dels alumnes de llengües llatines, i els tres primers anys en el cas dels alumnes de llengües no llatines. Les proves tenen l’objectiu d’avaluar aquests alumnes en referència al nivell A2 de MERC, per constatar quin nivell tenen després d’haver assistit un any o menys a l’aula d’acollida pertinent. Si l’alumne arriba al nostre sistema a partir de febrer, no acostuma a fer-se-la-hi, ja que és habitual realitzar-la al mes de maig, un cop es considera que el curs ja ha estat completat. Les competències que hi estan associades fan referència a la comprensió de textos senzills, descripcions simples i comunicacions en situacions gens complicades.

Tant a les autoritats educatives, com als professors i a les famílies, les proves donen informació sobre les habilitats adquirides -oral (la principal), escrita i de lectura- en llengua catalana per l’alumne en aquest nivell inicial d’estada a Catalunya. En principi no se’ls fa cap prova de castellà, tot i que a partir del primer any d’estada al nostre sistema sí que se li proporciona material i coneixements a l’alumnat que ho sol·licita, normalment des d’una llengua no llatina.

En el cas de les aules d’acollida, està bé que les proves siguin globals a tot el sistema educatiu per veure si aquest funciona correctament. Des de fa quatre anys que realitzo aquest tipus de proves i m’he adonat que el docent -inevitablement- hi acostuma a afegir especificitats -malgrat la universalitat de la prova i les pautes tan marcades que té-, ja que es tracta dels seus alumnes. Per tal motiu, la recollida de dades globals que fa la Generalitat no deixa de ser orientativa, més que informativa.

En principi no hi hauria d’haver motiu per fer públiques aquestes dades si a la resta d’alumnat se li guarda amb zel la privacitat. L’especificitat de l’aula, però, fa que se’n publiquin estadístiques que en altres contextos només es publiquen en proves especials, com les de les competències o les de selectivitat. Les proves han d’evolucionar en el sentit que estan rígides, inamovibles des de fa uns anys i ningú no les ha canviat: són massa difícils pel que fa a l’escriptura i massa fàcils pel que fa a la llengua oral. Caldria renovar aquests tipus de proves i fer-les més adaptades a la realitat de l’alumne.