No recordo el moment en què vaig aprendre a llegir. Probablement va ser a l’escola, cap als set anys, i segurament va ser a l’escola el primer contacte amb els llibres. També m’encantaria recordar el primer llibre que vaig llegir i quin va ser el primer que em van regalar, però d’aquella època no en tinc cap record. A casa no hi havia un hàbit lector (bé, sí que hi havia alguns llibres, col·leccions de novel·letes per fascicles que el meu pare havia llegit de jove i també diaris), tampoc recordo que em llegissin contes en veu alta. Amb tot, sempre vaig estar envoltada de referents que em van encoratjar a llegir. Les persones que més estimava em van animar a fer-ho i em van fer de mirall: la meva mare, que em deia “llegeix, que qui llegeix té el cap amoblat d’una altra manera”, la Sita, la veïna, que tenia una biblioteca de somni i sempre em convidava a casa seva a berenar i deixava que m’emportés llibres a casa, professors de l’institut i de la universitat que encomanaven la passió per la lectura només de sentir-los llegir en veu alta Rodoreda, Foix o Joanot Martorell, un bon amic, en Jordi, lector incansable amb qui he tingut converses de sobretaula molt interessants entorn dels llibres…  Totes em van fer sentir que llegir era quelcom tan important, tan necessari, tan vital, que vaig integrar aquest hàbit sense imposicions, pel simple fet de gaudir.

La meva biblioteca es va començar a formar cap als anys vuitanta. Llavors tenia uns nou anys, i era una lectora voraç. Llegia incansablement, molt. Quan la butxaca ho permetia, a casa em donaven diners perquè anés a la llibreria (l’única que hi havia llavors), a comprar-me un parell de llibres. M’hi passava hores remenant, em costava tant triar! L’elecció sempre es basava, a banda de l’argument, en agafar llibres prou gruixuts per allargar-los tot el mes. A mi em meravellava que hi hagués gent capaç d’imaginar aquelles històries que tant m’agradaven, i com ells, somiava en convertir-me en escriptora. Tenia predilecció per les històries costumistes de Folch i Torres, l’Astrid Lindgren, les col·leccions de l’Enid Blyton, autors que llavors estaven molt de moda. També visitava assíduament la biblioteca, on buscava altres lectures com ara revistes, tebeos, o llibres de natura.

Continuo sent una lectora voraç i també molt eclèctica pel que fa als gustos literaris. No tinc gèneres predilectes, ni autors predilectes, i el meu ritme lector varia segons l’època: tot plegat recupero grans clàssics, com llegeixo llibres d’autoajuda, o tot d’una m’interessen les biografies o em decanto per les recomanacions de novetats literàries. El meu jo lector s’ha anat formant de llocs, de situacions vitals i de les emocions que se’n van desencadenar, és potser per això que recordo amb molta estima Cims borrascosos d’Emily Brontë, la novel·la que llegia un estiu a la preciosa illa grega d’Astypalea embarassada de la meva filla Valentina.

Crec que no tinc lectures pendents per se, però sí que m’hauria agradat viure en una època com l’actual, amb un panorama literari tan ric, amb tants autors i títols per triar. Ara soc una lectora més “sostenible”, i en lloc de comprar llibres n’agafo de la biblioteca, i puc gaudir de llegir en veu alta a la meva filla els contes il·lustrats tan bonics que jo no vaig tenir. Per a mi la lectura va ser un refugi, una manera d’evadir-me i meravellar-me per altres mons o maneres de viure. Abans era una època menys consumista, analògica, menys “ociosa”. M’ha quedat gravada per sempre la frase de la meva mare “si t’avorreixes, agafa un llibre!” Llegir era una arma molt potent per combatre l’avorriment. Ara el meu dia a dia és un pèl més estressant i tinc menys estones per a mi i per assaborir un bon llibre. Llegeixo menys, i les lectures que llavors eren un refugi de fantasia, d’evasió, ara han passat a ser un lloc on trobar respostes a temes que em preocupen com la maternitat, la criança, l’autoconeixement…

M’adono que no m’havia qüestionat mai perquè m’agrada tant llegir o per a què ho faig. Ara ho sé: he llegit per combatre l’avorriment i la solitud. Els llibres han estat els meus amics. Llegir m’ha dotat d’esperit crític i m’ha obert la mirada al món. Llegint he ampliat coneixement. Per a mi ha estat i és un plaer. Llegir m’ha ensenyat a escriure, i escriure m’ha obert moltes portes. Llegir m’ha convertit en millor persona, llegir, en definitiva, em fa lliure (Castells, 2007).

Bibliografia:

Tobón Cossio, Juan Camilo. (2020). “La autobiografía lectora una herramienta para la construcción de sentido en el quehacer docente”. A: Ciencias sociales y educación [en línia]. Vol. 9, núm. 17, p. 163-173.

Castells, Ada. (2007). “Literatura, per a què?”: llegir ens fa persona [en línia]: https://xtec.gencat.cat/web/.content/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/0023/ff58cbfa-886d-4f6a-b361-4070c702c9f3/confer_castells.pd